Francisco Serrano Domínguez

Francisco Serrano Domínguez

Biografia
Naixement	(es) Francisco Serrano y Domínguez 17 desembre 1810 Illa de León (província de Cadis)
Mort	26 novembre 1885 (74 anys) Madrid
Cap d'Estat d'Espanya
3 gener 1874 – 29 desembre 1874
President del Consell de Ministres d'Espanya
3 gener 1874 – 26 febrer 1874 ← Emilio Castelar y Ripoll – Juan Zavala de la Puente →
President del Poder Executiu
3 gener 1874 – 30 desembre 1874 ← Emilio Castelar y Ripoll – Alfons XII d'Espanya →
Regent del Regne d'Espanya
26 maig 1872 – 13 juny 1872 ← Práxedes Mateo Sagasta – Manuel Ruiz Zorrilla →
Regent del Regne d'Espanya
4 gener 1871 – 24 juliol 1871 ← Juan Bautista Topete – Manuel Ruiz Zorrilla →
Regent del Regne d'Espanya
18 juny 1869 – 2 gener 1871 ← Isabel II d'Espanya – Amadeu I d'Espanya →
Regent del Regne d'Espanya
3 octubre 1868 – 18 juny 1869 ← Joaquín Aguirre de la Peña – Joan Prim i Prats →
Ambaixador
Diputat al Congrés dels Diputats
Governador i Capità General de Cuba
Dades personals
Formació	Seminari de Nobles de Bergara
Activitat
Lloc de treball	Madrid
Ocupació	diplomàtic, polític, militar
Partit	Unió Liberal Partit Constitucional
Membre de	Reial Acadèmia de Nobles i Belles Arts de Sant Lluís
Carrera militar
Rang militar	general
Conflicte	Primera Guerra Carlina Tercera Guerra Carlina
Altres
Títol	Duc Ducat de la Torre
Cònjuge	Antonia Domínguez y Borrell (1850–1885)
Parella	Antonia Domínguez y Borrell
Fills	Francisco Serrano y Domínguez  () Antonia Domínguez y Borrell Ventura Jacinta Serrano y Domínguez  () Antonia Domínguez y Borrell Leopoldo Serrano y Domínguez  ()
Parents	José López Domínguez, nebot Fernando Díaz de Mendoza y Serrano, net
Premis
(1856)  Gran Creu de l'Orde de Sant Hermenegild  Gran creu de l'Orde de la Torre i Espasa  Reial i Militar Orde de Sant Ferran  Cavaller de l'Orde del Toisó d'Or
Signatura

Francisco Serrano y Domínguez, Duc de la Torre (San Fernando, Cadis, 1810 - Madrid, 1885), militar i polític espanyol. Fou cap d'Estat en tres ocasions: com a regent entre la deposició d'Isabel II i l'entronització d'Amadeu I de Savoia (1868-1871); com a regent entre l'abdicació d'Amadeu i la proclamació de la Primera República (1873); i com a cinquè i últim president de la Primera República, arran del cop d'Estat del general Pavía (1874). Així mateix, en diverses ocasions fou ministre, president del Senat, i President del consell de Ministres (1868), (1871) i (1872), entre d'altres alts càrrecs polítics i militars, com ara el de governador de Cuba (1859-1862).

Carrera política

Serrano va néixer durant el setge francès a Cadis, fill d'un militar liberal. Va ingressar en l'exèrcit en 1822 i va ascendir per mèrits propis durant la Primera Guerra Carlina (1833-1840). En 1839 s'incorporà al partit progressista d'Espartero. Durant la Regència d'Espartero (1841), aquest el va nomenar mariscal i ministre de la Guerra. Després, però, es va girar contra l'excessiu poder del regent, i cooperà amb Joan Prim per enderrocar-lo (1843).

Cap a 1846-1848 va ser amant de la reina Isabel II, que l'anomenava el general bonito ('el general bonic'), i sobre la qual va exercir una gran influència política.

Serrano despertava recels entre els polítics moderats de l'època. En 1848, va ser nomenat Capità General de Granada per tal d'allunyar-lo de la cort. Es va apartar llavors de la política, va dimitir del càrrec que tenia, es va casar (1850) i es va dedicar a viatjar. La seva muller, Antonia Micaela Domínguez y Borrell, era cosina germana seva, i aristòcrata relacionada amb l'oligarquia cubana; de la duquessa de la Torre s'afirma que era encara més ambiciosa que el marit.

En 1854, en esclatar una nova Revolució progressista, va tornar per a donar suport altra vegada a Espartero. Durant el Bienni Progressista que llavors va començar va ser director general d'Artilleria, i es va alinear amb el partit centrista que volia formar O'Donnell, la Unió Liberal. Més tard fou ambaixador a París (1856), Capità general de Cuba (1859-1862) i Ministre d'Estat (1863). A Cuba es relligà amb els interessos negrers de l'oligarquia d'hisendats, dels quals seria defensor destacat la resta de la vida. Va ser llavors quan la reina el va nomenar duc de la Torre (1862). El 1867, en acabat de la mort d'O'Donnell, Serrano el va succeir com cap de la "Unión Liberal" i va sumar el partit a les conspiracions antidinàstiques de progressistes i demòcrates.

Juntament amb Prim i l'almirall Topete fou un dels dirigents de la Revolució de 1868 que va destronar a Isabel II. Serrano va vèncer les tropes governamentals en la batalla d'Alcolea.

De seguida va ser nomenat president del govern provisional (1868-1869) i, vacant la prefectura de l'Estat, aquesta va recaure sobre ell com a president del poder executiu (1869-1870). Va ser considerat un dels probables instigadors de l'Atemptat contra Joan Prim i Prats. Una vegada instaurada la monarquia democràtica amb la coronació d'Amadeu de Savoia, Serrano va ser cridat a presidir el govern en dues ocasions (1871 i 1872). En esclatar llavors la Tercera Guerra Carlina, Serrano va derrotar el pretendent don Carlos (VII) a la Batalla d'Oroquieta i va signar l'Acord d'Amorebieta, amb l'esperança d'acabar amb el conflicte (1872). El rebuig de les Corts a aquest conveni va provocar la caiguda de Serrano del govern. Mentrestant, Serrano trobà temps per a fundar la Liga Nacional (1872), que agrupava les forces més conservadores en oposició a l'abolicionisme de l'esclavitud, en nom de la defensa de la Cuba española.

Serrano va admetre la proclamació de la Primera República, encara que va haver d'exiliar-se per la seva implicació en una conspiració (1873).

Quan el cop d'estat del general Pavía va dissoldre les Corts republicanes en 1874, Serrano va ser nomenat president del govern i del poder executiu i instaurà una espècie de dictadura republicana de tarannà conservador. La seva ambició era perpetuar-se com a dictador, però la destrucció de les forces republicanes havia obert el camí per a la restauració dels Borbons, precipitada en aquell mateix any pel pronunciament de Martínez Campos a Sagunt.

Va acceptar el nou rei, Alfons XII, i va pretendre ocupar un paper important en el nou règim com a cap del Partit Constitucional. Va ser rebutjat per Cánovas i pel rei quan aquests van preferir Sagasta com a líder liberal, raó per la qual es va escindir amb el grup de la Izquierda Dinàstica (1881).

Judici històric

La seva tasca de govern, al llarg de tants avatars, resulta insignificant, atès que va ser un polític sense ideals ni projectes, a qui l'ambició de poder va fer canviar freqüentment d'orientació i de lleialtats (l'anomenaven el Judes d'Arjonilla, per la seva tendència a la traïció i pel lloc on tenia la finca).

Càrrecs de govern

Francisco Serrano Domínguez
Càrrec de govern
Precedit per: Joaquín Aguirre de la Peña (President de la Junta Revolucionària)	President del Govern Provisional (3 d'octubre de 1868 – 25 de febrer de 1869) President del Govern (25 de febrer de 1869 – 18 de juny de 1869) (Llista de Presidents del Consell de Ministres)	Succeït per: Joan Prim i Prats (President del Govern)
Càrrec de govern
— Títol restaurat: — Fi de la Revolució de 1868	Regent d'Espanya (Llista de Cap d'estat d'Espanya) (18 de juny de 1869 – 2 de gener de 1871)	Succeït per: Amadeu I d'Espanya (Rei d'Espanya)
Precedit per: Juan Bautista Topete Carballo (President del Govern)	President del Govern (Llista de Presidents del Consell de Ministres) (4 de gener de 1871 – 24 de juliol de 1871)	Succeït per: Manuel Ruiz Zorrilla (President del Govern)
Precedit per: Práxedes Mateo Sagasta (President del Govern)	President del Govern (Llista de Presidents del Consell de Ministres) (26 de maig de 1872 – 13 de juny de 1872)	Succeït per: Juan Zavala de la Puente (President del Govern)
Càrrec de govern
Precedit per: Emilio Castelar y Ripoll (President de la República)	President de la República (Llista de caps d'Estat d'Espanya) (3 de gener de 1874 – 30 de desembre de 1874)	Succeït per: Antonio Cánovas del Castillo (Regent d'Espanya)
		Succeït per: Juan Zavala de la Puente (President del Govern)
Precedit per: Manuel Gutiérrez de la Concha e Irigoyen José Gutiérrez de la Concha	President del Senat d'Espanya 1865- 1866 1883-1884	Succeït per: Manuel Pando Fernández de Pinedo Francisco Javier Arias Dávila y Matheu

Vegeu també

• Llista de presidents d'Espanya